42. Un dring en el silenci. Xavier Monge, Carme Canela, Ignasi González, Pol

Liner Notes

A mode de síntesi biogràfica, podríem dir que Josep Vallverdú es va fer poeta per culpa d’en Mussa, el seu gos perdut a Puiggròs. El pesar per aquella desaparició el va anar assuaujant amb versos de record que acabaren fornint «Poemes del gos», el seu primer poemari publicat l’any 1977. Des d’aleshores, les seves fecundes praxis de narrador, assagista i traductor les va anar aparionant amb l’indeturable cultiu d’una poesia que el temps i l’experiència la van enriquir en llenguatges, recursos formals i temàtiques fins a forjar una veu poètica pròpia. Més enllà de les valoracions estilístiques fetes per crítics i companys de lletres que apunten a uns ressons noucentistes dels seus escrits, el bagatge en vers de Vallverdú es caracteritza – ja des de les iniciàtiques “temptatives poètiques”, com ell mateix n’hi deia dels seus primers textos – pel tractament esperançat dels grans temes literaris pervivents des dels primers clàssics; l’amor, la mort, el pas del temps, la naturalesa, la humanitat, els costums o la pàtria s’envernissen amb capes d’una positivitat que s’ha convertit en segell identificador de la seva obra poètica. La voluntat d’optimisme, a més, també ha amorosit les evocacions als patiments i les absències, lògics esments d’un escriptor que ja és al caire de complir cent anys. Aquest estil literari és comprovable en els seus set llibres de poesies i es constata amb el recent «Atresorat silenci» que vertebra bona part d’aquest disc de Xavi Monge i Carme Canela que ens aproxima a l’actual batec sentimental i quotidià del poeta. Entre altres suggestions, en aquests poemes musicats s’hi adverteixen pregones estimes i tendres companyonies: “Tota la meva voluntat reposa en tu de nit i de dia i el cor em diu que no podria respirar lluny del teu costat”. Malenconies del passat: “L’hivern creix en mi, només el miracle salta quan somrius”. I llegats finals: “Quan jo no hi sigui, hi seran les roses”. La plena vida que ha tingut Vallverdú s’intueix en els mots integrats en la solfa bastida per Monge en aquest àlbum d’homenatge pel centenari del mestre, declarat admirador de cèlebres tòtems del jazz clàssic com Benny Goodman i Duke Ellington. Permetin-me, ja per acabar, que retingui aquesta revelada afició de l’homenatjat per plantejar un divertimento d’imaginació amb l’objectiu d’emmarcar les peces que nodreixen aquest àlbum en una precisa escenografia: en concret, la que va versar Joan Margarit en un dels seus poemes jazzístics i que, de retop, ens evoca el titol d’aquest treball discogràfic que tenen a les mans; un petit local suburbial d’una ciutat americana del Sud on les melodies s’agermanen amb crits i aplaudiments, amb la perduda remor de veus del públic i amb el dring precís i fràgil dels seus vasos que, com deia el malaurat poeta, sempre retornen en el vell disc de jazz. Com una ànima immortal.

Àlvar Llobet, Febrer de 2023